Entre somnis de seda

Un dels nexes d’unió de la nostra festa és, sens dubte, l’ús de la indumentària tradicional valenciana. Si parlem d’indumentària tradicional valenciana, a tots ens ve una imatge al cap: la dels teixits. Cotons, draps, velluts, rayones… i, sedes. Sobretot, les sedes. I és que, València és seda, i seda és València.
Els precedents de la sederia valenciana es troben en les manufactures musulmanes, però va ser en el període de la reconquesta de Jaume I quan es va potenciar i va estendre esta indústria. Els Furs de València marcarien un abans i un després per a la indústria sedera, ja que, com consta en ells, es va protegir als artesans i es va regular el seu curs i desenrotllament.  
El Gremi de Velluters, que havia sigut creat en 1474, amb Sant Jeroni com a Patró, va adquirir un caràcter de Corporació de Dret Públic en el segle XVI quan Ferran el Catòlic va aprovar les seues ordenances. En el Segle XVII, la producció sedera es va veure afectada després de l’expulsió dels moriscos, ja que estos eren la mà d’obra experta. Però més tard, amb la decadència dels centres de Toledo i Sevilla, València va tornar a recuperar l’activitat que portaria a l’esplendor del segle XVIII, gràcies en part a la Revolució Industrial. A més, l’arribada dels Borbó, va fer que s’implantara a Espanya l’ostentació de La Cort de Versalles, i la seda va experimentar un gran auge en tot el país, però València, gràcies a la tradició existent i la solidesa i prestigi del seu Gremi, es va convertir en el principal productor de La Cort i, també, en el centre més important d’exportacions, sobretot per al mercat de Les Índies. L’Església també va jugar un paper molt important en el desenrotllament de la sederia, ja que prompte va passar a ser el principal demandant dels productes de major qualitat, i a València van començar a teixir-se els teixits amb què posteriorment es confeccionaven les luxoses casulles, dalmàtiques i la resta d’ornaments litúrgics.
 
En este ambient d’esplendor va començar la seua activitat Mariano Garín, matriculant-se com a aprenent en el Col·legi de l’Art Major de la Seda el 21 d’Abril de 1748, arribant a obtindre el grau de mestre en 1764 i fundant el seu primer taller de teixits de seda amb el nom de Mariano Garín en 1820. Cap a mitat de segle, comptava amb tres telers en propietat, i en menys de trenta anys van aconseguir els 24 junt amb una vintena de telers mecanitzats Jacquard. Un dels encàrrecs més importants d’esta primera etapa va vindre en 1846, el teixit amb què es va confeccionar una de les més riques capes pluvials de Pius IX.
 
En 1889, la Fàbrica va passar a cridar-se “Hijos de Mariano Garín”, i un any després va ser anomenada “Soci Honorari de la Societat Obrera de l’Art Major de la Seda”. I a finals de segle tenia sucursals en unes quantes ciutats d’Espanya. Durant esta època va continuar rebent encàrrecs de distints col·lectius religiosos. Estes peces, es poden trobar actualment en els Museus Catedralicis i convents de tota Espanya, destacant les peces d’esta procedència que es conserven en alguns llocs com el Real Col·legi del Patriarca de València o la Catedral de Sevilla.
Els segles XIX i XX van ser anys de dur treball, però també de grans satisfaccions, ja que Garín va rebre premis de diverses Organitzacions, no sols a nivell local o nacional, també molts altres de caràcter internacional, com van ser les medalles de Coure i Or rebudes en les Exposicions Universals de París i Londres en 1872 i 1908.
 
Conforme va ser avançant el segle XX, el negoci es va ampliar cap a altres sectors més comercials, com el de les tapisseries, però va conservar la producció artesanal de brocats i espolins en tallers manuals. Durant el període de la Guerra Civil la producció es va haver de destinar a la confecció dels teixits per als uniformes per a l’Exèrcit, i la seda es va utilitzar per a elaborar els paracaigudes de l’aviació. Després d’este parèntesi, Garín va reprendre la seua activitat tradicional continuant fins als nostres dies. Entre els treballs més recents de Garín, destaquen importants encàrrecs civils per a la restauració del Palau Reial de Madrid o del despatx del President del Senat. També es troben documentats encàrrecs per a la Casa de S.M. el Rei, així com per al Teatre Bolshoi de Moscou o el Palau Verlag Von Ernst Wasmuth de Berlín.
 
Però per als valencians i, sobretot, per als fallers, Garín és molt més que això. És un dels referents en la nostra indumentària tradicional.
El teixit estrela amb què s’elaboren els nostres trages de valenciana i valencià, és la seda, i molts d’ells porten el segell “Garín”. L’exquisitat dels teixits de Garín, fa que siguen els triats per molts fallers i falleres per a la confecció de les teles de les seues millors gales. En l’actualitat, encara conserven els telers del segle XVIII on continuen teixint, sense cap tipus de mecanització. Telers manuals que creguen autèntics sons de seda. La seua joia més preada, l’espolí.
Enguany, Garín és l’encarregat de teixir l’espolí de la Fallera Major Infantil de València, possiblement un dels aparadors més importants que en l’actualitat pot tindre qualsevol sederia artesanal. Perquè si ara com ara esta indústria seguix viva és, únicament, gràcies a la nostra festa, en la que la indumentària és una de les principals protagonistes. Pero… què és exactament un espolí?
 
Encara que comunament es denomine “espolí” al teixit, tècnicament parlant, l’espolí és la llançadora amb què es tixen els motius florals que es mesclen i entretixen en les teles. El procés és completament artesanal, d’ací la complexitat de la creació i el temps de dedicació que comporta. Una jornada de 8 hores de treball es traduïx en uns 25 centímetres de teixit (x54 d’ample) . Si tenim en compte que per a la confecció d’un trage es necessiten entre 12 i 13 metres, podem observar les hores de treball necessàries per a la seua creació.
Al ser artesanals, el teixit de l’espolí permet l’elecció individual dels colors de cada flor o motiu, per la qual cosa, encara que el dibuix siga simètric, es pot teixir cada flor d’un color diferent. D’esta manera, cada espolí és únic, perquè encara que els dibuixos es repetisquen, el resultat sempre és distint.
 
En el cas del model Fallera Major Infantil de València, dissenyat per Rafael Catalá l’any 2000, el cartonatge (patró que dirigix el teixidor) és propietat de l’Ajuntament de València i només pot ser utilitzat per les Falleres Majors Infantils de València. Es tracta d’un disseny d’estil palatí. El dibuix està compost per un ram central asimètric embolicat per una garlanda simètrica igual que tots els altres detalls.
La nostra Fallera Major Infantil de València, Sofía Soler, va acudir a la Fabrica Garín, situada a Moncada, pocs dies després de rebre la crida de l’Alcalde, per a triar el color de la seda del teixit així com el de tots els fils que componen els motius florals del disseny. Sens dubte, un dels secrets millor guardats del món faller, que veurem desvelat el dia 30 de gener, en la seua Exaltació, i en el que, sens dubte, totes i cada una de les hores de treball invertides en ell, cobraran sentit en forma de joia feta en seda.